Comoditat, conformisme, mires curtes, realitats esbiaixades, descontextualizacions d'escenaris.. Eixe còctel d'estupidesa que ens fan beure certs gurús de la comunicació ens ha privat en el passat, i ens privarà en el futur, d'arribar a punts màxims de rendiment que ens traguen d'una avorrida monotonia, d'este limb etern, que no aparenta dur-nos a cap lloc.
Sense necessitat de cremar 500 milions en pressupost, ni contant amb un nanet que seria de la B en el seu país i que soles és famós “allá en España”, elValència CF es situá a quatre punts del Barça com si foren 14. La comoditat que dóna eixe aïllament, la falta de complicacions que reporta veure's assegurada una plaça que es creu pròpia per dret, ens priva de la tensió necessària i de l'ambició indispensable per a superar una barrera – més psicològica que esportiva – que s'alça davant nosaltres com un abisme inabarcable.
Eixa sensació d'indiferència davant metes superiors és el que duu a esta plantilla a prendre's vacances planificades una vegada es sent amb un marge suficient de punts respecte als seus perseguidores. Bàlsams per a guarir la sensació de temporada finita al març, delectant-nos amb baixades de braç lluny de Mestalla, actituds, que van acompanyades d'una calculadora que exerceix de fre de mà daurat i que ens impedeix mirar cap a endavant en la nostra constant obsessió per adular el retrovisor.
L'excusa perpetrada és finísima, ha calat profund en la mentalitat general, i per tant, no hi ha perquè fer 8, si amb 7, l'aprovat és el mateix. Dóna igual que la superioritat del VCF, eixe club que alguns s'obstinen a vendre com si fora elNumància, siga abismal respecte a la immensa majoria dels seus competidors, o que el seu encertat treball en cuines, li permeta distanciar-se d'aquells que més pròxims estan. La llei del mínim esforç campa a pler, les desconnexions en moments amb excusa fabricada, imperen sobre el general, tan estultes en la seua execució que són les encarregades d'embrutar i sollar un treball més que plausible, tornant-se de forma mortal com un boomerang cap als propis protagonistes.
Eixa mieditis, eixa por de mirar cap al front, eixa falta d'anhel per esperar “un miracle” que et permeta donar un pas més, mai s'alcançarà, perquè en cas que la competició t'ho dóne, la teua pròpia renúncia de facte, farà impossible que arribes a ell. Per això, soles competim per a distanciar-nos del quart classificat, no per arribar al segon. Per això, quan ens vegem a sis o set punts d'aquell que tinguam darrere nostre, baixarem els braços centrant-nos solament en els partits que disputem com a locals. Per això, quan el Barça torne a punxar, en lloc de situar-nos a dos punts, ens quedarem en cinc, en sis.. en 20 al final de temporada. Per això, jugadors com Rami, ja van impregnant-se del relax que tan captivador es mostra en este particular limb en el qual ens hem instal·lat.
Acceptant polp com animal de companyia, soles cal esperar, que la malaltia que ens afligeix, no acabe enunt-se per davant, altra vegada, competicions tan abellibles com la Copa del Rei, o la UEFA. Lliurar-nos del mal.!
Sense necessitat de cremar 500 milions en pressupost, ni contant amb un nanet que seria de la B en el seu país i que soles és famós “allá en España”, elValència CF es situá a quatre punts del Barça com si foren 14. La comoditat que dóna eixe aïllament, la falta de complicacions que reporta veure's assegurada una plaça que es creu pròpia per dret, ens priva de la tensió necessària i de l'ambició indispensable per a superar una barrera – més psicològica que esportiva – que s'alça davant nosaltres com un abisme inabarcable.
Eixa sensació d'indiferència davant metes superiors és el que duu a esta plantilla a prendre's vacances planificades una vegada es sent amb un marge suficient de punts respecte als seus perseguidores. Bàlsams per a guarir la sensació de temporada finita al març, delectant-nos amb baixades de braç lluny de Mestalla, actituds, que van acompanyades d'una calculadora que exerceix de fre de mà daurat i que ens impedeix mirar cap a endavant en la nostra constant obsessió per adular el retrovisor.
L'excusa perpetrada és finísima, ha calat profund en la mentalitat general, i per tant, no hi ha perquè fer 8, si amb 7, l'aprovat és el mateix. Dóna igual que la superioritat del VCF, eixe club que alguns s'obstinen a vendre com si fora elNumància, siga abismal respecte a la immensa majoria dels seus competidors, o que el seu encertat treball en cuines, li permeta distanciar-se d'aquells que més pròxims estan. La llei del mínim esforç campa a pler, les desconnexions en moments amb excusa fabricada, imperen sobre el general, tan estultes en la seua execució que són les encarregades d'embrutar i sollar un treball més que plausible, tornant-se de forma mortal com un boomerang cap als propis protagonistes.
Eixa mieditis, eixa por de mirar cap al front, eixa falta d'anhel per esperar “un miracle” que et permeta donar un pas més, mai s'alcançarà, perquè en cas que la competició t'ho dóne, la teua pròpia renúncia de facte, farà impossible que arribes a ell. Per això, soles competim per a distanciar-nos del quart classificat, no per arribar al segon. Per això, quan ens vegem a sis o set punts d'aquell que tinguam darrere nostre, baixarem els braços centrant-nos solament en els partits que disputem com a locals. Per això, quan el Barça torne a punxar, en lloc de situar-nos a dos punts, ens quedarem en cinc, en sis.. en 20 al final de temporada. Per això, jugadors com Rami, ja van impregnant-se del relax que tan captivador es mostra en este particular limb en el qual ens hem instal·lat.
Acceptant polp com animal de companyia, soles cal esperar, que la malaltia que ens afligeix, no acabe enunt-se per davant, altra vegada, competicions tan abellibles com la Copa del Rei, o la UEFA. Lliurar-nos del mal.!
Un blog que inspira valencianisme amb tota la rao del mon. Amunt.
